Perquè tot el que es normal en una empresa privada costa tant d’entendre en la funció pública?

Empresa de serveis amb varis centres de “producció”.  La empresa entra en pèrdues i el consell d’administració no te mes diners per a invertir. Ordenen al director executiu reducció de despeses.

Empresa A: es redueixen els costos d’estructura rebaixant personal improductiu. Es fa un estudi de reorganització administrativa que estalvií processos, i es procura produir dintre tot el que, fins aleshores, es donava a fer a empreses exteriors.  Augmentar la productivitat, i reduir les despeses.

Empresa B : Es rebaixa la producció interna. Es manté el personal improductiu i així es redueix la productivitat del “productiu”. Es continua amb la mateixa gestió administrativa, i es mante el donar feina fora a altres tallers.

Encara que sembli de bojos, la Empresa B es la sanitat catalana, aquesta es la realitat dels directors dels hospitals catalans. El Consell d’Administració (el Govern) els ha donat ordres de rebaixar la despesa, i ells redueixen la productivitat. Així de bestia.

Perquè hi han cirurgians que poden fer mes operacions a la tarda a la seva clínica privada que pel matí a la Seguritat Social, es quelcom que cap conseller s’ha plantejat. Perquè no es dona ordre de deixar de enviar malalts a les clíniques privades que poden ser atesos a la Sanitat publica que compta amb els mateixos equipaments o millors, tampoc s’ho han plantejat.  Perquè molts malalts, per autentiques collonades han d’anar al metge de capçalera, desprès al especialista, desprès tornar al de capçalera i anar-hi anant?. Quantes visites inútils ens estalviaríem tots plegats?. O es que potser quan mes vagi i torni mes “feina” tenim tots.

Hi han pobles que per a comprar el pa has d’agafar el cotxe, però per anar al CAP no, al CAP pots anar a peu perquè, en algunes comarques, hi han masses. I dic que hi han masses perquè cada cop que vaig es molt buit, però això si, hi han 6 administratius, 4 infermers, i normalment hi han 3 metges al mateix temps com a màxim. Però com en la zona hi han tants CAPs  només son de medicina general i de pediatria. Si tens una urgència desprès de les 20:00 h agafa el cotxe i ves a l’hospital, i si has de anar a un especialista t’envien a 15 Km. per una simple luxació del dit petit. Això es la sanitat catalana, molta gent, molta tertúlia, molta gent passejant i fumant fora, però si vas amb preses ves a l’hospital i no perdis el temps, ells mateixos t’ho diuen, encara que desprès els capitostos ens diguin que no anem als hospitals per tonteries.

I també  hi ha el tema tabú dels immigrants, dels immigrants que mai han cotitzat especialment, i de tots els seus familiars, o dels d’altres llocs d’Espanya, que venen a operar-se a Barcelona i el nostre govern no envia la factura a la seva comunitat autònoma o al seu país d’origen.  Potser seria convenient tornar a l’antic sistema que la tarja sanitària la gestionaven les empreses, i si la gent tingues dret al sistema sanitari gratuït només amb feines “blanques”,  i a l’atur amb un màxim equivalent al període treballat, no tindríem tanta economia negra. Has treballat dos anys, tens quatre de sanitat gratuïta; 15, doncs en tens 30.  I amb els “beneficiaris” fer quelcom semblat, o aquí tenim un forat econòmic que esparvera. Els drets s’han d’adquirir, no han de caure del cel. Pocs immigrants trobaríeu treballant “en negre”.  Si les targes sanitàries van lligades al cens municipal, la gent no te cap interès en treballar en blanc, perquè a mes, perden altres subvencions.

Ara diuen que donaran la factura. Home, mes que donar-la convindria que la cobressin a tot aquell que no ha cotitzat aquí.  I un cop solventat això, miri, si manquen diners, pugin els impostos de la gasolina, el tabac i el alcohol, i si amb això no hi ha prou cobrin un mínim d’un euro per cada medicament, que això de pagar 14 o 30 cèntims dona vergonya, i cobrin a través de les farmàcies també les visites a 5 euros, que per a alguna cosa pot servir la cinta magnètica de la tarja sanitària. Però que ho solucionin ja. Prou ja d’aquesta historia del dèficit permanent de la Sanitat Catalana.

I un concepte que no existeix en cap feina privada, la llista d’espera crònica, en la sanitat catalana tothom ho veu com normal. Us imagineu una empresa privada dient al seus client  “no em passi aquesta comanda, sr client, que ara tinc una espera de tres mesos”,  o “torni un altre dia senyor”.  A les empreses privades no tenim “llistes d’espera”, si hi ha feina, la fem i punt, treballem mes hores, treballem els festius, però ens espavilem, “just in time”.  Es absurd aleshores que els que ens espavilem haguem d’aguantar això de gent a la que paguem nosaltres. Totalment absurd. Si jo treballo per a mantenir-te, tu deixa de fer el burro, i com a mínim, fes el mateix que jo faig a la meva feina, pencar i treure’m tota la feina que tinc el mes aviat possible.

Com envejo els americans que son conscients que això dels serveis públics son directes a la recaptació d’impostos.  Evidentment prefereixo el sistema de benestar social europeu, però m‘agradaria que la gent fos conscient que mai una administració ha de tenir dèficit, perquè el seu dèficit es el nostre dèficit, i que quan cau l’economia l’administració te l’obligació de reduir els serveis o pujar els impostos per a tenir un pressupost equilibrat, cosa que l’anterior govern dels incompetents es va passar per l’engonal.

En Obama desprès de criticar als que havien creat la bombolla inmobiliaria americana, va cometre l’errada de col·locar com a Secretari del Tresor en Hank Paulson (ex president de Goldman Sachs). Aquí quan necessitem organitzar millor la sanitat pública, posem a cuidar el galliner, la guineu de les mútues privades. La idea es bona, sempre i quan portés implícit aplicar els sistemes de treball de les mútues privades, i l’objectiu de reduir al mínim les “comandes exteriors” a aquestes. Però això no ho farà, oi que no sr Boi Ruiz?, perquè una cosa es entrar en política i un altra jugar-se el futur professional, que amb les coses de menjar no es pot jugar.