PROPOSTA DE ERC: "El Parlament de Catalunya constata que: L'acord de gener de 2006 a la Moncloa va fer possible l'aprovació de l'Estatut vigent -que comportà la supressió dels eixos bàsics del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya- que tot i haver estat ratificat posteriorment pel poble de Catalunya en referèndum ha permès de fer una interpretació a la baixa i deslegitimadora per part de l'advocat de l'Estat i possiblement del Tribunal Constitucional. Si aquesta eventualitat negativa es produeix, la via autonomista quedarà en un atzucac i d'acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d'aquest Parlament, el poble de Catalunya ha d'exercir el seu dret democràtic a decidir la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea."
Com tothom pot veure, no es tractaba de votar per l'autodeterminació sino de que CiU votès que l'acord del 20 de Gener va rebaixar l'Estatut, quan a totes les hemeroteques es clar que tres dies abans el tripartit habia beneit un estatut amb ZP, i Mas va negociar per afegir algunes "millores".
PROPOSTA DE CIU: Davant la reacció que ha trobat a l’Estat espanyol l’aposta pacífica, legal i democràtica impulsada per aquest Parlament i referendada pel poble de Catalunya, en favor del benestar social i del progrés econòmic, mitjançant l’Estatut d’Autonomia, és actualment necessària una resolució d’afirmació nacional on el Parlament de Catalunya: 1.- Declara, solemnement, que Catalunya és una nació que té com a principal referent institucional la Generalitat, els poders de la qual emanen del poble de Catalunya, d’acord amb el que s’estableix a l’article 2 de l’Estatut d’Autonomia. I que fonamenta també el seu autogovern amb els drets històrics del poble català tal i com s’estableix a l’article 5 del mateix Estatut. 2.- Reafirma el compromís de seguir treballant per assolir els objectius d’abast nacional fixats per acord del 89 % dels membres d’aquest Parlament el 30 de setembre de 2005. 3.- Manifesta que l’acatament del marc institucional vigent no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació tal i com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, així com dels articles 2, 4, 5 i 8 del mateix Estatut. 4.- Insta al Govern de la Generalitat a facilitar i promoure el reconeixement del dret dels pobles a conservar i desenvolupar llur identitat, tal i com s’estableix a l’article 4.2 de l’Estatut d’Autonomia.
De les converses mantingudes entre Toni Castellà i Xavier Vendrell en va sortir la proposta transaccionada que afirmava que: "davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional declari nuls alguns articles de l’Estatut o en faci una interpretació restrictiva, el Parlament de Catalunya manifesta la necessitat de contemplar sense excepció totes les sortides democràtiques i pacífiques que puguin satisfer millor les legítimes aspiracions d’autogovern de Catalunya, inclosa l’exercici efectiu en referèndum del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, d’acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d’aquest Parlament, per poder fer efectiu el dret democràtic a decidir sobre la constitució d’un Estat propi en el si de la Unió Europea."
La transacció era assumible tant per CiU com per Esquerra i podia obtenir la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, deixant les forces espanyolistes en minoria. De fet, Xavier Vendrell va donar l'OK a la transacció a títol individual al diputat Toni Castellà. CiU considerava que el Parlament de Catalunya podia recolzar una proposta potent que contemplava la "constitució d'un Estat propi" si el TC escapça l'Estatut.
Però en això que Vendrell rep la instrucció del sr. Carod-Rovira de que Montilla ha afirmat que si voten la transacció els torna a expulsar del govern d'una manera humil·liant i que el que cal és mantenir com sigui els càrrecs al govern i l'aposta estratègica d'acostament al PSC-PSOE iniciada el 1999.
En això que Xavier Vendrell comunica a Toni Castellà que ERC es fa enrera i que Esquerra no pot votar la transacció amb CiU.
Es comunica això a la direcció de CiU, que al·lucina amb la resposta d'ERC -un partit que es fa dir independentista i que no pot assumir-ho amb fets, ens diuen- i Artur Mas opta per retirar-la perquè hagués estat un ridícul espantós que la transacció per la independència hagués estat refusada pel Parlament de Catalunya.
Ja ho va dir Artur Mas que aquest Parlament no es podia permetre votar en contra de segons quines coses.
La misèria moral d’Esquerra ha arribat ha extrems que m’han entristit. Mai no he sospitat cap nivell intel·lectual ni polític en els dirigents d’Esquerra, ni cap qualitat humana que celebri la Bíblia. Però el que és evident és que qualsevol país necessita dos grans partits, que el primer gran partit de Catalunya és Convergència i que el segon seria fantàstic que fos Esquerra i no aquests socialistots que són els que més mal han fet a Catalunya després de Franco. Un mal abominable, terrible. Un mal salvatge.
Bé, seria fantàstic que Convergència i Esquerra, Esquerra i Convergència, fossin els dos grans partits de Catalunya i que ara l’un i ara l’altre fossin al poder i a l’oposició, com passa a tots els països normals del món. A tots els països normals del món. Dos grans partits nacionals que un és una mica més així i l’altre és una mica més aixà, però que tots dos tenen clar per quin país treballen. Això no és d’aquesta manera i és trist. És veritat. Però és més trist encara que això estigui molt lluny de ser així.
És molt trist, molt decebedor que el penós paper d’Esquerra, la seva patètica actitud l’allunyi cada vegada més de ser un gran partit i l’apropi cada vegada més (com sempre ha passat, cíclicament) a la marginalitat on queden sempre reduïts els impresentables i els pallassos, els que no tenen punyetera idea de res i es prenen el Parlament com si fos un càmping. Esquerra ha jugat, ha degradat institucionalment Catalunya fent president primer l’atrotinat Maragall, que més que un país semblàvem una residència per a avis tarambanes, i després aquesta mena d’empleat de Tabacalera que com va dir aquell, gasta menys en llibres que Antonio Franco en xampú, que ja és dir. Aquest espanyol, aquest que treballa per a Espanya.
Bé, això ha fet a Esquerra, a canvi de pasta. Els de les mans netes. A canvi de cotxes oficials i de menjar calent, només cal veure el procés d’engreix que han patit els diferents líders de la formació. És lamentable. Però no tant com l’últim escarni final que és jugar amb les ànsies de llibertat d’aquest poble, fer-nos fer el ridícul i donar arguments a Espanya i al món perquè l’independentisme sigui vist com una cosa de quatre sonats que no té cap mena de raó, de legitimitat i ni de solidesa. Esquerra ha tocat tendre, ha traspassat una línia que no havia traspassat fins ara. Vull dir que tu no pots mirar-me a la cara si encara dius que votes Esquerra.
DIJOUS, 29/03/2007 - 17:38h 'L'estatut, sigui quin sigui, no serveix per a res' El vocal del CGPJ Alfons López Tena presenta el llibre 'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia'
La via autonomista s'ha exhaurit i la situació política de Catalunya dins d'Espanya és insostenible. Aquest és el diagnòstic que fa el vocal del Consell General del Poder Judicial elegit a proposta de CiU, Alfons Lópe Tena, al llibre 'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia' (Dèria Editors-La Magrana), que acaba de presentar. Davant d'aquesta situació, López Tena planteja que només hi ha tres sortides possibles. Aquests tres escenaris són la provincianització definitiva de Catalunya dins d'Espanya, la constitució d'un estat plurinacional (que no veu viable perquè requereix de la voluntat de la majoria dels espanyols) o la independència, que sí que considera possible. L'argument principal de López Tena en aquest sentit és que no hi ha cap possibilitat d'intervenció militar per evitar un procés d'independència. Un procés que el jurista considera que depèn dels catalans, perquè arribi un moment en què es mobilitzin per reclamar l'autodeterminació. López Tena diu que aquest és el pròxim pas, atès que totes les altres temptatives, d'arrel més o menys autonomista, han fracassat.
L'últim episodi és l'aprovació de l'estatut de Catalunya del 2006, contra el qual s'han presentat recursos que el Tribunal Constitucional espanyol ha d'estudiar. López Tena té clar que la sentència retallarà més el text o en proposarà una lectura restrictiva fins a dissoldre'l (en la línia apuntada per l'advocat de l'estat). 'L'estatut no serveix per res, perquè és una llei orgànica espanyola, i, sigui l'estatut que sigui, sempre estarà sotmès a les decisions que es prenguin a Madrid'.
El 1980, Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va abordar la fràgil salut de la cultura catalana a Cultura rima con confitura. Vint-i-set anys després torna a la càrrega amb un nou llibre en què assegura que les nefastes polítiques culturals i educatives del Govern, la por espanyola a la diferència i l'obsessió per no molestar dels catalans han portat el malalt a l'UVI.--Subtitula Una cultura mil.lenària en vies d'extinció.
¿Tan malament estem? Ho pot estar en el futur si no canviem de direcció. De moment, diguem que aguantem.
¿Quin és el problema principal? És difícil resumir-ho en una frase, però podríem dir que la cultura catalana a la franja baixa, de consum, no té mercat i a l'alta ha perdut prestigi. O, per ser exactes, li han fet perdre prestigi.-- ¿Qui li ha fet perdre? La conjunció de la modernització espanyola, a partir dels anys 80, amb la campanya acarnissada i militant de la política espanyola contra els nacionalismes perifèrics. La cultura catalana es considera part d'aquest nacionalisme, en lloc de l'expressió natural de Catalunya. S'ha arribat a l'aberració de dir que escriure o cantar en català a Catalunya és identitari. Fer-ho en castellà a Espanya, és clar, no ho és. Vostè diu al seu llibre que "la cultura catalana sempre aporta un plus de component intel.lectual (...). És cultura-cultura". ¿Anem malament perquè som massa bons? Anem malament perquè no creiem en el mercat popular, i perquè els anys 60, que és quan s'estableix la cultura de masses, la cultura catalana estava prohibida pel franquisme. Per tant, tota la indústria cultural neix i s'expandeix en castellà.
També diu que l'escola catalana no ensenya Catalunya. Expliqui-ho als ministres del ram. Catalunya està tan acomplexada que no gosa ensenyar bé què és perquè no l'acusin d'adoctrinar els nens. L'escola no ensenya el catalanisme polític ni la base fundacional d'aquest país. I si no expliques això, no s'entén què som ni la reivindicació de la llengua. Llavors, el català passa a ser només la llengua del profe, i, per tant, els adolescents prefereixen el castellà.
La seva tesi és que Catalunya, a més de bilingüe, és bicultural. A Catalunya hi ha dues cultures: la catalana i l'espanyola. Si ets consumidor de cultura, ni t'ho plantegis: disfruta'n i punt. Però si et dediques a fer anàlisi o política cultural, has de tenir clar què és cultura catalana i què no ho és. I què és cultura catalana? És difícil de definir, però hi ha una manera molt pràctica de saber-ho: allò que el mercat espanyol no compra és català; allò que compra, tot i ser nascut a Catalunya, és espanyol.
Sembla poc científic. Però és així. El mercat espanyol no vol cultura catalana i no assumeix el que en ve, tot i que estigui traduït al castellà. Els números ho demostren. En canvi, la cultura espanyola sortida de Catalunya, com els Estopa, no té problema per difondre's. ¿Sabia que les antologies de Serrat tenen una versió sense cançons en català perquè hi ha llocs on si n'hi ha no les compren?
Ho he descobert al seu llibre. Jo, a El Corte Inglés.
¿Que Sánchez Piñol no vengui tant a Espanya és perquè és català?-- No perquè sigui català, sinó perquè escriu en català. Es considera que això no és d'escriptor seriós, que els escriptors seriosos, visquin a Barcelona o on visquin, escriuen en castellà.
Vostè deu ser dels pocs que veuen clar què s'ha de portar a Frankfurt. Ha, ha. No han invitat un país: han invitat la cultura catalana. A la delegació oficial, doncs, només literatura catalana, en català. Les editorials poden portar els autors que vulguin, i a les activitats paral.leles la Generalitat pot presentar el que podríem anomenar la realitat cultural de Catalunya, que és aquesta biculturalitat, deixant molt clar què és cultura catalana i què altres cultures fetes a Catalunya
Hi haurà qui llegeixi les seves afirmacions com un atac a Espanya. ¡Quina por! Espanya ens menysprea constantment, però si algú se'n farta i planta cara, tots a tremolar. ¿Entonem un mea culpa? Si aquests 30 anys de democràcia haguéssim tingut una actitud més decidida, la situació seria una altra.
¿Està demanant militància? Aquest és el preu de ser català: que allò que un espanyol té de sèrie, nosaltres ho hem de reivindicar. I jo entenc que esgota, i que la gent digui "escolti, jo em vull relaxar, tant me fa si és català o espanyol...". Però aquesta actitud és suïcida. És una decisió que ha de prendre la societat catalana: ho deixem córrer, i llavors en dues generacions s'acaba el problema, o prenem mesures perquè les coses canviïn. Perquè el desprestigi o la falta de mercat no són irreversibles. Amb treball i voluntat, podem recuperar-nos.
Desprès de mesos de pressió ciutadana per a recuperar les columnes que Puig i Cadafalch va erigir a Montjuïc i que la dictadura de Primo de Rivera va fer enderrocar, al lloc original, l'Ajuntament lluny de restituir les al seu lloc original o amb la mateixa orientació (frontal), han decidit que es posaran a un costadet i longitudinalment. D'aquesta manera, quan la gent pugi a Montjuïc des de la Plaça d'Espanya, no veurà les quatre columnes frontals i centrades com quatre barres.
Hi ha qui afirma que aquests de l'Ajuntament no s'adonen, però i tant que s'adonen dons el CÍNIC regidor de Cultura de l'ajuntament, Carles Martí, ha dit que "s'ha optat per una lectura actual".
Això de les "lectures actuals" ja ho coneixem, es com quan en el tio de la bota Maragall, va intentar "actualitzar" l'escut de la ciutat i va fer el seu nyap.
Com podeu veure en l'imatge, la idea de Puig i Cadafalch era clara. Les columnes tenien una direcció est-oest. No només això sinó que els nou llums del darrere del Palau Nacional, son nou i no un altre numero per permetre fer la senyera al cel per les nits. Els llums blancs es veien l'any 1929 desde Queralt. El palau de darrere, amb la seva sala circular podria perfectament encabir les instal·lacions del Parlament Català, en comptes de tenirles al zoo amb altres animals en extinció. Perquè si no l'arquitecte li va posar per nom Palau Nacional?. I, una altra cosa que sovint obliden qui reivindiquen el monument, es que al capdamunt de tot van unes estàtues de victòries alades. Com recentment s'han recuperat planells i documents de l'arquitecte, no costarà gaire seguir les seves directrius.
Per tant l'Ajuntament te dues opcions, fer el que li roti, amb el qual pot passar que ho facin dues vegades, o ferho seguint els criteris de l'arquitecte i respectant la seva obra. En el cas de que ho facin correctament, tots estarem molt contents. En el cas de que pretenguin "actualitzar" la obra, els demanem que no es quedin en això nomès. Enderroquin també dues torres de cada façana de la Sagrada Família, cosa que sembla que ja estan preparant a fer amb l'excusa de l'AVE, i canviïn totes les banderes catalanes de tota barcelona per banderes espanyoles. I del cost de tot això creïn un impost nou, tipus "cànon de l'aigua", anomenat "cànon d'actualització de símbols".
Les coses clares, a les properes eleccions que les fotografies dels cartells electorals els candidats vagin vestits de cuir, i amb les eines del sado, perquè sembla mentida que els ciutadans poguem votar a gent tant aficionada a les arts sàdiques.
PLENARI DEL CONSELL MUNICIPAL Sessió del dia 27 de Gener de 2006. Ref: CP 1/06 ACORDS adoptats pel Plenari del Consell Municipal en la sessió ordinària del dia 27 de gener de 2006.
E) Declaració Institucional Única.-Dins del procés de creixement de la ciutat, a principis del segle XX la muntanya de Montjuïc va esdevenir un nou pol d’activitat. Diverses obres públiques van dotar d’un nou sentit per a Barcelona a un espai com aquest, tan present a la història de la nostra ciutat.
Aquest procés, que va culminar amb l’Exposició Universal de 1929, va tenir una fita destacada amb l’erecció l’any 1919 de les quatre columnes projectades per l’arquitecte, urbanista i polític Josep Puig i Cadafalch, que marcaven l’entrada als diferents espais de la muntanya de Montjuïc.
Aquest símbol, lluny de qualsevol connotació partidària, era un signe d’identitat ciutadana, de recordatori de les arrels de Barcelona i de projecció vers el futur en un espai, aleshores emergent, com era Montjuïc.
L’any 1928, en plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera, les quatre columnes varen ser enderrocades. Amb aquest acte es volia eliminar un símbol de catalanitat cívica a Barcelona. Aquest decisió va ser un acte de violència gratuïta sense altre objectiu que privar a Barcelona de la seva consciència i orgull cívic com a ciutat i com a capital de Catalunya.
La ciutat de Barcelona ha dut a terme un procés de recuperació de la seva memòria històrica de la qual no en pot quedar al marge la significació de l’enderrocament de les quatre columnes. Aquesta voluntat de recuperar la nostra memòria, també en aquest extrem, no és fruit de persones aïllades, sinó que representa el sentiment majoritari de bona part del poble català, com ho demostra la campanya popular per la recuperació d’aquest monument o la proposició no de llei presentada per tots els grups polítics presents al Parlament de Catalunya.
La proximitat de l’any 2007, en que es celebrarà el cinquantè aniversari de la mort d’en Josep Puig i Cadafalch, és una bona oportunitat per que la ciutat de Barcelona, de la qual en fou regidor, diputat a Madrid i diputat provincial, honori el record i la memòria de l’obra i la vida d’en Puig i Cadafalch, que fou també segon president de la Mancomunitat de Catalunya.
Atesos els fets exposats, nosaltres, representants dels grups municipals d’aquest Ajuntament, acordem la següent Declaració Institucional:
L’Ajuntament de Barcelona declara la seva voluntat de:
Endegar, d’acord amb la proposició no de llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 22 d’abril de 2005, les accions dirigides a la recuperació de la memòria històrica del monument de les "Quatre Columnes" de Puig i Cadafalch a la ciutat de Barcelona, ja sigui a Montjuïc, o bé en un emplaçament que garanteixi el seu valor simbòlic.
Iniciar els treballs amb els departaments del Govern de la Generalitat de Catalunya implicats, d’acord amb la proposició no de llei aprovada pel Parlament, per tal de concretar els esforços econòmics i tots els que siguin necessaris per a la recuperació del monument.
Un ex ministro de defensa canadiense esta exigiendo a los gobiernos del mundo que revelen tecnologías empleadas por los OVNIs para luchar contra el calentamiento global. Tecnología OVNI para evitar el cambio climático. Paul Hellyer sostiene que varios gobiernos mantienen en secretos los restos de OVNIs que se han estrellado en sus países a partir de 1947, como el supuesto incidente de Roswell.
La tecnología que emplean estas naves podría ayudarnos a crear motores y demás aparatos que evitarían el calentamiento global.Declaró en un diario local que “quisiera ver la tecnología alien, que podría eliminar en menos de una generación la quema de combustibles fósiles. Podría ser una manera de salvar nuestro planeta”. Según el ex ministro, estas naves espaciales alien habrían viajado distancias extensas hasta la Tierra, por lo que poseerían sistemas avanzados de propulsión y combustibles excepcionales.
Tales tecnologías podían ofrecer alternativas a los combustibles fósiles.“Necesitamos persuadir a los gobiernos para que digan lo que saben. Algunos de nosotros sospechamos que saben bastante, y puede ser que sea suficiente para salvar nuestro planeta si lo utilizáramos rápidamente,” dijo.
El porc va morir fotut, entubat, sondat sense cap tendresa, i el braç de santa Teresa no li va servir de consol ni ajut. Però morí horitzontal, ni d'un tret al cap ni penjat d'un arbre, i agonitzà amb la mà al sabre, exigint sang fresca i clavant l'ullal.
Saltaven taps de xampany, p'rò uns voltors discrets feien feina a l’ombra per esquivar el cop d’escombra i seguir amb la clau ben ficada al pany. I, mentre la ingenuïtat ens tapava els ulls amb vels d’esperança, oculta anava engreixant-se la terrible larva de la realitat.
Llavors començà aquell temps lamentable i gris dels grans transformistes, i vam veure molts feixistes llençar d’amagat la camisa als fems. I es van vestir els criminals de progenitors de la Democràcia, ungits potser per la Gràcia, potser per mesells menjadors d'alfals.
Com voleu vèncer un tafur que juga amb cartes marcades? Com voleu travessar un mur atacant-lo a queixalades? Com voleu triar el destí si us heu malvenut les vides? Com voleu que creixi un pi que té les arrels podrides?
I van controlar els mitjans i la por escampà aquí i allà l'amnèsia, i vam patir una anestèsia que ens deixà glaçats i lligats de mans. I vam veure exresistents pactar amb els cadells de la Dictadura i renunciar a la ruptura per poltrones toves i comptes corrents.
El somni sortí tan ful que van coronar una anomalia, i aquell qui abans se’n fotia no va trigar gaire a llepar-li el cul. I com que una llufa és poc també ens van penjar una carta magna. De llavors ençà, es dessagna el país, a punt per a l’enderroc.
Perquè aquell text en qüestió va ser fabricat, i no ho dic de broma, per a esquarterar l'idioma i desfer com sucre una nació. I els qui el van voler votar com un mal menor, corregible i pràctic, els va encular el poder fàctic. Amb altres paraules: se'ls van ben rifar!
Com voleu...
Llavors els nous Grans Germans van desmantellar allò que els feia nosa i van marcir tota rosa que floria lluny de les seves mans. Ens van convertir en votants, en consumidors sense foc ni espurna, i, amb una visita a l'urna, enganyats, els nans van creure's gegants.
I un vint-i-tres de febrer van sacralitzar a cops de tricorni allò que qui es feia l'orni es mirava encara amb ull sorneguer. Qui diu que aquell cop d'Estat fracassà és un ruc o bé un miserable. De fet, va assolir impecable l’objectiu pe(r a)l qual va ser programat.
Després, s'han 'nat alternant espanyols d’esquerra, espanyols de dreta, contra un govern de fireta assenyat, poruc, que viu reculant. Inflats, desacomplexats, van traient la pols a l'Espanya eterna: la bèstia que ja no hiverna ha tornat amb gana i ens té ben clissats.
Com voleu...
Hem vist silenciada arreu, amb subtils i nous estils de censura, la veu discrepant i impura de qui es mira els ídols i diu que no hi creu. Surem en un suc espès de mediocritat informatitzada, de vida banalitzada, d'espots i d’esport, glamour i no-res.
Qui mana, qui té el control, distorsiona els mots sense cap mania. I a poc a poc, dia a dia, els seus xuts ens marquen un i un altre gol: les víctimes són botxins; els nacionalistes, universalistes quan són l'Estat, terroristes quan són ocupats, espoliats i afins.
I els qui van bombes amunt, trets al cap avall i fot-li castanya engreixen de fet l’aranya que treu rendiment de cada difunt. Amb new look i més aspror, revifa el franquisme, la caspa prospera. Qui digui "Aquest exagera" que es molesti a encendre el televisor!
(Així doncs, què podem fer? Potser és hora ja d'aprendre a negar-se a interpretar el trist paper de titelles muts, de ninots de farsa. Negant la resignació, potser és hora ja d'indignar-se. Ens falta tornar a aprendre a dir el gran NO i deixar d'un cop de parar la galta.)
Si voleu vèncer un tafur, apreneu-ne les jugades. Si voleu travessar un mur, porteu eines adequades. Si voleu triar el destí, preneu les regnes del viure. Si veieu podrit el pi, planteu una alzina lliure
