31.3.07

La misèria moral d'Esquerra

La misèria moral d’Esquerra ha arribat ha extrems que m’han entristit. Mai no he sospitat cap nivell intel·lectual ni polític en els dirigents d’Esquerra, ni cap qualitat humana que celebri la Bíblia. Però el que és evident és que qualsevol país necessita dos grans partits, que el primer gran partit de Catalunya és Convergència i que el segon seria fantàstic que fos Esquerra i no aquests socialistots que són els que més mal han fet a Catalunya després de Franco. Un mal abominable, terrible. Un mal salvatge.

Bé, seria fantàstic que Convergència i Esquerra, Esquerra i Convergència, fossin els dos grans partits de Catalunya i que ara l’un i ara l’altre fossin al poder i a l’oposició, com passa a tots els països normals del món. A tots els països normals del món. Dos grans partits nacionals que un és una mica més així i l’altre és una mica més aixà, però que tots dos tenen clar per quin país treballen. Això no és d’aquesta manera i és trist. És veritat. Però és més trist encara que això estigui molt lluny de ser així.

És molt trist, molt decebedor que el penós paper d’Esquerra, la seva patètica actitud l’allunyi cada vegada més de ser un gran partit i l’apropi cada vegada més (com sempre ha passat, cíclicament) a la marginalitat on queden sempre reduïts els impresentables i els pallassos, els que no tenen punyetera idea de res i es prenen el Parlament com si fos un càmping. Esquerra ha jugat, ha degradat institucionalment Catalunya fent president primer l’atrotinat Maragall, que més que un país semblàvem una residència per a avis tarambanes, i després aquesta mena d’empleat de Tabacalera que com va dir aquell, gasta menys en llibres que Antonio Franco en xampú, que ja és dir. Aquest espanyol, aquest que treballa per a Espanya.

Bé, això ha fet a Esquerra, a canvi de pasta. Els de les mans netes. A canvi de cotxes oficials i de menjar calent, només cal veure el procés d’engreix que han patit els diferents líders de la formació. És lamentable. Però no tant com l’últim escarni final que és jugar amb les ànsies de llibertat d’aquest poble, fer-nos fer el ridícul i donar arguments a Espanya i al món perquè l’independentisme sigui vist com una cosa de quatre sonats que no té cap mena de raó, de legitimitat i ni de solidesa. Esquerra ha tocat tendre, ha traspassat una línia que no havia traspassat fins ara. Vull dir que tu no pots mirar-me a la cara si encara dius que votes Esquerra.

Salvador Sostres
www.Elsingulardigital.cat

Cap comentari: