EL PREU DE SER CATALANS

Imma Muñoz entrevista a Patricia Gabancho.
El PeriodicO 12-3-2007


El 1980, Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va abordar la fràgil salut de la cultura catalana a Cultura rima con confitura. Vint-i-set anys després torna a la càrrega amb un nou llibre en què assegura que les nefastes polítiques culturals i educatives del Govern, la por espanyola a la diferència i l'obsessió per no molestar dels catalans han portat el malalt a l'UVI.--Subtitula Una cultura mil.lenària en vies d'extinció.

¿Tan malament estem?
Ho pot estar en el futur si no canviem de direcció. De moment, diguem que aguantem.

¿Quin és el problema principal?
És difícil resumir-ho en una frase, però podríem dir que la cultura catalana a la franja baixa, de consum, no té mercat i a l'alta ha perdut prestigi. O, per ser exactes, li han fet perdre prestigi.--

¿Qui li ha fet perdre?
La conjunció de la modernització espanyola, a partir dels anys 80, amb la campanya acarnissada i militant de la política espanyola contra els nacionalismes perifèrics. La cultura catalana es considera part d'aquest nacionalisme, en lloc de l'expressió natural de Catalunya. S'ha arribat a l'aberració de dir que escriure o cantar en català a Catalunya és identitari. Fer-ho en castellà a Espanya, és clar, no ho és.

Vostè diu al seu llibre que "la cultura catalana sempre aporta un plus de component intel.lectual (...). És cultura-cultura". ¿Anem malament perquè som massa bons?
Anem malament perquè no creiem en el mercat popular, i perquè els anys 60, que és quan s'estableix la cultura de masses, la cultura catalana estava prohibida pel franquisme. Per tant, tota la indústria cultural neix i s'expandeix en castellà.

També diu que l'escola catalana no ensenya Catalunya. Expliqui-ho als ministres del ram.
Catalunya està tan acomplexada que no gosa ensenyar bé què és perquè no l'acusin d'adoctrinar els nens. L'escola no ensenya el catalanisme polític ni la base fundacional d'aquest país. I si no expliques això, no s'entén què som ni la reivindicació de la llengua. Llavors, el català passa a ser només la llengua del profe, i, per tant, els adolescents prefereixen el castellà.

La seva tesi és que Catalunya, a més de bilingüe, és bicultural.
A Catalunya hi ha dues cultures: la catalana i l'espanyola. Si ets consumidor de cultura, ni t'ho plantegis: disfruta'n i punt. Però si et dediques a fer anàlisi o política cultural, has de tenir clar què és cultura catalana i què no ho és.

I què és cultura catalana?
És difícil de definir, però hi ha una manera molt pràctica de saber-ho: allò que el mercat espanyol no compra és català; allò que compra, tot i ser nascut a Catalunya, és espanyol.

Sembla poc científic.
Però és així. El mercat espanyol no vol cultura catalana i no assumeix el que en ve, tot i que estigui traduït al castellà. Els números ho demostren. En canvi, la cultura espanyola sortida de Catalunya, com els Estopa, no té problema per difondre's. ¿Sabia que les antologies de Serrat tenen una versió sense cançons en català perquè hi ha llocs on si n'hi ha no les compren?

Ho he descobert al seu llibre.
Jo, a El Corte Inglés.

¿Que Sánchez Piñol no vengui tant a Espanya és perquè és català?--
No perquè sigui català, sinó perquè escriu en català. Es considera que això no és d'escriptor seriós, que els escriptors seriosos, visquin a Barcelona o on visquin, escriuen en castellà.

Vostè deu ser dels pocs que veuen clar què s'ha de portar a Frankfurt.
Ha, ha. No han invitat un país: han invitat la cultura catalana. A la delegació oficial, doncs, només literatura catalana, en català. Les editorials poden portar els autors que vulguin, i a les activitats paral.leles la Generalitat pot presentar el que podríem anomenar la realitat cultural de Catalunya, que és aquesta biculturalitat, deixant molt clar què és cultura catalana i què altres cultures fetes a Catalunya

Hi haurà qui llegeixi les seves afirmacions com un atac a Espanya.
¡Quina por! Espanya ens menysprea constantment, però si algú se'n farta i planta cara, tots a tremolar.

¿Entonem un mea culpa?
Si aquests 30 anys de democràcia haguéssim tingut una actitud més decidida, la situació seria una altra.

¿Està demanant militància?
Aquest és el preu de ser català: que allò que un espanyol té de sèrie, nosaltres ho hem de reivindicar. I jo entenc que esgota, i que la gent digui "escolti, jo em vull relaxar, tant me fa si és català o espanyol...". Però aquesta actitud és suïcida. És una decisió que ha de prendre la societat catalana: ho deixem córrer, i llavors en dues generacions s'acaba el problema, o prenem mesures perquè les coses canviïn. Perquè el desprestigi o la falta de mercat no són irreversibles. Amb treball i voluntat, podem recuperar-nos.

Patricia Gabancho
Periodista,
publica 'El preu de ser catalans'
(Meteora)