He rebut bastants emails dubtant de que la xifra que jo atorgo al dèficit fiscal atribuïble a l’incompetència pugui ser de 1.000 milions any. Dons anem a raonar-ho: DEFICIT PER INCOMPETENCIA El tram de l’AVE acabat i sense servei que cada any l’Estat ha de pagar una indemnització per no tenir-lo en servei : 80 m€/any.
DEFICIT PER CONTROL D’OBRA I PRESSUPOSTARI A DISTANCIA Tots els alcaldes han escoltat algun cop les frases :“si esto tiene que ser así, hemos de parar la obra” , o be, “a ver si vienen los ingenieros del Ministerio de Madrid y lo resuelven”. Tot això evidentment influeix en la productivitat i el l'acompliment dels terminis. L’exemple mes clar es la variant de Vallirana, una obra pressupostada en 49,4 M€, i que ara diuen que costarà 121,60 M€ (ja vorem quin serà el cost final). I tot perquè no van fer estudis geològics, i quan van començar a foradar s’adonaren que el subsòl de Vallirana es ple de túnels d’antigues mines, i es clar, desprès de lo del Carmel, no volen que s’enfonses un poble sencer. Això si, si un cop començada l'obra s'adonen que s'ha de fer un mur de contenció per a menjar-se els jardins d'uns quants veins, o la paga l'ajuntament, o paren l'obra perque "no tienen presupuesto". La prepotencia del MOPU sempre per davant. Qualsevol pagès de Vallirana els hagués explicat lo de les mines, però clar, Madrid es Madrid, i ara, tants anys desprès de fer les expropiacions, no poden canviar el trajecte pensat per Madrid. ( i que gracies a l’informació privilegiada va enriquir a mes d’un polític forà, o sigui com sempre, i els de sempre)
DEFICITS PER INTERESOS POLITICS PARTICULARS: Es una política corrent dels nostres governants socialistes, quan una obra l’ha de pagar l’Estat, aprofitar que son “amics” o que son “enemics” per a demanar collonades que entorpeixen i encareixen l’obra, i com la millor manera de fer-ho veure es posar exemples aquí van uns quants: 1_ El Mercat de Santa Caterina era edificat sobre els ciments del convent dominicà . Al netejar el solar apareixeren les restes del convent, del S XIII. Com l’obra la pagava l’Ajuntament ho van fotre tot malbé, i au, a córrer que hem de fer un pàrking. En canvi al Born, l’obra la paga l’Estat, també apareixen restes, d’un barri pobre del XVIII, i com la obra l’ha de pagar l’Estat, aquelles restes son mes importants que les del S XIII, que només era un convent, el mes gran convent de Barcelona, però sense cap importància històrica. Situació actual : El Born encara esta parat i la nova biblioteca la podrien haver fet als terrenys de l’antiga estació de Rodalies i ja estaria acabada i en funcionament. ( no he trobat a internet el diferencial de cost ).
2_ El túnel de la Sagrada Família, costa teòricament 100 milions d’euros mes pel carrer Mallorca que pel carrer València. Ja vorem quina serà la diferencia quan acabin, això si no prenen mal, perquè qualsevol que miri un plànol antic de la zona sap que existeixen tres rierols ara soterrats i semi-canalitzats que travessen el carrer Mallorca entre Marina i Cartagena, cosa que fa molt difícil edificar varies plantes de pàrking en aquella zona quan es fa un edifici d’habitatges.
3 _ Si el traçat de l’AVE el pagués Catalunya i no depengués de ningú mes, s’haurien fet tantes estacions per complaure els taifes de la PseCta del Baix Llobregat? (alguna sense concurs públic), s’hagués fet travessar Barcelona, o haguéssim fet una estació a Molins de Rei, un altra a Montcada, i uns grans pàrkings i allargar el metro fins les dues estacions i s'ha acabat?. La diferencia entre un cost o l’altre es brutal, i al pas que van, quan acabin l’obra, els trens ja volaran.
EXCES DE COST PER RETRÀS EN L’ADJUDICACIÓ: Com el MOPU no compleix mai els seus plaços d’adjudicació, i les obres es fan malament i tard, acaben costant sempre molt mes del pressupostat. Però això no es cap problema, la diferencia també va als nostres comptes. El president de la patronal catalana Joan Rosell va afirmar que degut al retràs en l’adjudicació de les obres del MOPU ( només fan el 73,30 % de les obres adjudicades) de cada quatre anys, hi ha un en blanc. Dons no, la cosa es molt mes bestia, si tinguesim en compte els interesos al 3% serien un 30,39% i no un 26,70%, i agafant com a model 100 l’obra publica licitada l’any 2007 que fou de 2125,80 M€, el cost dels interesos es de 89,90 M€ /any. Això nomès els diners que no gasten.
Els que gasten per fer les obres tard i malament es incalculable.( de moment).
Conclusió: Tot això s'evitaria simplement si l'Estat transferis els diners i la Generalitat s'encarreguès d'executar les obres
Com podeu comprovar, el dèficit fiscal atribuïble a l’incompetència de Madrid ( i dels seus socis de casa nostra) es molt semblat als 1.000 milions que jo deia.
El porc va morir fotut, entubat, sondat sense cap tendresa, i el braç de santa Teresa no li va servir de consol ni ajut. Però morí horitzontal, ni d'un tret al cap ni penjat d'un arbre, i agonitzà amb la mà al sabre, exigint sang fresca i clavant l'ullal.
Saltaven taps de xampany, p'rò uns voltors discrets feien feina a l’ombra per esquivar el cop d’escombra i seguir amb la clau ben ficada al pany. I, mentre la ingenuïtat ens tapava els ulls amb vels d’esperança, oculta anava engreixant-se la terrible larva de la realitat.
Llavors començà aquell temps lamentable i gris dels grans transformistes, i vam veure molts feixistes llençar d’amagat la camisa als fems. I es van vestir els criminals de progenitors de la Democràcia, ungits potser per la Gràcia, potser per mesells menjadors d'alfals.
Com voleu vèncer un tafur que juga amb cartes marcades? Com voleu travessar un mur atacant-lo a queixalades? Com voleu triar el destí si us heu malvenut les vides? Com voleu que creixi un pi que té les arrels podrides?
I van controlar els mitjans i la por escampà aquí i allà l'amnèsia, i vam patir una anestèsia que ens deixà glaçats i lligats de mans. I vam veure exresistents pactar amb els cadells de la Dictadura i renunciar a la ruptura per poltrones toves i comptes corrents.
El somni sortí tan ful que van coronar una anomalia, i aquell qui abans se’n fotia no va trigar gaire a llepar-li el cul. I com que una llufa és poc també ens van penjar una carta magna. De llavors ençà, es dessagna el país, a punt per a l’enderroc.
Perquè aquell text en qüestió va ser fabricat, i no ho dic de broma, per a esquarterar l'idioma i desfer com sucre una nació. I els qui el van voler votar com un mal menor, corregible i pràctic, els va encular el poder fàctic. Amb altres paraules: se'ls van ben rifar!
Com voleu...
Llavors els nous Grans Germans van desmantellar allò que els feia nosa i van marcir tota rosa que floria lluny de les seves mans. Ens van convertir en votants, en consumidors sense foc ni espurna, i, amb una visita a l'urna, enganyats, els nans van creure's gegants.
I un vint-i-tres de febrer van sacralitzar a cops de tricorni allò que qui es feia l'orni es mirava encara amb ull sorneguer. Qui diu que aquell cop d'Estat fracassà és un ruc o bé un miserable. De fet, va assolir impecable l’objectiu pe(r a)l qual va ser programat.
Després, s'han 'nat alternant espanyols d’esquerra, espanyols de dreta, contra un govern de fireta assenyat, poruc, que viu reculant. Inflats, desacomplexats, van traient la pols a l'Espanya eterna: la bèstia que ja no hiverna ha tornat amb gana i ens té ben clissats.
Com voleu...
Hem vist silenciada arreu, amb subtils i nous estils de censura, la veu discrepant i impura de qui es mira els ídols i diu que no hi creu. Surem en un suc espès de mediocritat informatitzada, de vida banalitzada, d'espots i d’esport, glamour i no-res.
Qui mana, qui té el control, distorsiona els mots sense cap mania. I a poc a poc, dia a dia, els seus xuts ens marquen un i un altre gol: les víctimes són botxins; els nacionalistes, universalistes quan són l'Estat, terroristes quan són ocupats, espoliats i afins.
I els qui van bombes amunt, trets al cap avall i fot-li castanya engreixen de fet l’aranya que treu rendiment de cada difunt. Amb new look i més aspror, revifa el franquisme, la caspa prospera. Qui digui "Aquest exagera" que es molesti a encendre el televisor!
(Així doncs, què podem fer? Potser és hora ja d'aprendre a negar-se a interpretar el trist paper de titelles muts, de ninots de farsa. Negant la resignació, potser és hora ja d'indignar-se. Ens falta tornar a aprendre a dir el gran NO i deixar d'un cop de parar la galta.)
Si voleu vèncer un tafur, apreneu-ne les jugades. Si voleu travessar un mur, porteu eines adequades. Si voleu triar el destí, preneu les regnes del viure. Si veieu podrit el pi, planteu una alzina lliure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada