Jo també vull un estat propi ( III )

Porto uns quants dies rumiant sobre lo iguals que son totes les noticies del mon politic. S'han acabat les discusions ideologiques, ara nomès interesa saber qui té quina cadira.

Llegeixes totes les declaracions dels politics i son totes iguals, nomès son adjectius sobre el partit contrari, o bé si es parla dels propis, de qui tindrà la cadira de qui.

La cadira d'en Maragall per en Montilla, la d'en Montilla per Clos, la d'en Clos per en Hereu. Si guanya Mas a qui deixarà o a qui no tenir cadira al seu costat. Si guanya Montilla qui tindra cadira i qui quedarà dret. Maragall buscará una cadira en una fundació o en una corrent.
En Fernandez Dias que diu que els del PSC fa anys que marejen la cadira, i se la passen abans del sorteig, i així ell no pot seure mai.

Fins i tot estan ara discutint qui es quedarà la cadira del Toni Blair. Els anglesos ens copien..!

En cap cas un analisi realment politic de que ha fet o no ha fet Montilla a Industria, ni Clos a l'Ajuntament. Uns ens expliquen que ho ha fet molt bé i els altres molt malament, pero no sabem que es el que ha fet o el que no ha fet o el que els altres farien diferent o millor.

Entre tots s'han carregat la politica i han creat el cadirisme. Desprès es queixaran que la gent no va a votar. Total, i a mi que m'importa qui de vosaltres té la cadira si no m'expliqueu que fareu amb ella, o si , de fet, tots feu el mateix: seure.

Demano si us plau a Artur Mas que no faci una campanya ni d'adjectius ni de cadires. I ja posats a demanar ni de nacionalisme, sino de propostes concretes per a temes concrets. Em sembla un bon començament dir que la economia no s'ha de basar en el consum, sino en l'inversió. Per aquest camí anem bé.