19.11.10

ELECCIONS PROVISIONALS, per Salvador Cardús.

Si no és que hi ha un gran secret guardat per a darrera hora, la campanya electoral ja ha donat de sí gairebé tot el que se'n podia esperar. I si les enquestes no fan donar un cop de volant a darrera als estrategues de campanya, tothom ja ha definit les seves posicions. Hi ha un partit que compta governar i que per aconseguir la victòria folgada, per exercir el govern amb tranquil·litat, ha de combatre l'evidència que es presenta pràcticament sense altres aspirants fer-ho. I hi ha uns rivals que a tot el que somnien és a poder fer de torna per garantir la governabilitat del país, sempre des de fora del govern. Un espectacle ben pobre, però previsible després de la desfeta general a la batalla estatutària.

Pel que fa al nou independentisme cívic, el que s'ha expressat a redós de les consultes i de la manifestació del 10-J, aquell que socialment ha avançat a una velocitat de vertigen, des del punt de vista polític té mala peça al teler. ERC ha viscut uns anys internament tumultuosos que li passaran factura. Ser al govern i no tenir capacitat de sumar sensibilitats, sinó de perdre'n, és senyal de debilitat. I tot el “sacrifici” del coratge independentista a favor de l'estratègia d'acostar el PSC al sobiranisme, s'ha escolat aigüera avall en un mes de campanya en el qual Montilla ha renegat de la contribució d'ERC. I,  ja em  disculparan la meva formació catòlica, però no hi ha perdó sense acte de contrició previ. És injust que ara Puigcercós hagi de pagar tota la factura, però és el dipositari –no el culpable- dels errors de tota l'organització, i no podrà esquivar-ne les responsabilitats.

Reagrupament, que era –i és!- l'alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s'ha vist greument envestida per l'oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l'aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d'actes que ha estat capaç d'organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.

En resum: que la foto final d'aquestes eleccions no mostrarà el retrat d'un mar de fons, sinó l'estat de l'onatge d'un dia qualsevol. Serà un resultat transitori, útil per a l'entre tant. Els resultats no tancaran cap procés, sinó que els deixaran tots oberts. Primer, dins dels propis partits. Els tam-tam ja n'anuncien de nous, recollint els ferits que haurà deixat el fracàs del tripartit. Al PSC hi haurà daltabaixos. ERC recuperarà el seu millor to els propers anys. CiU farà un tomb de radicalitat sobiranista. I el nou independentisme s'asserenarà, el vent s'emportarà les frivolitats, i el que sigui sòlid, farà el seu camí. No en tinc cap mena de dubte.
Font:Nació digital.