28.11.10

ELS 30 PRINCIPALS, per Francesc Sanuy

“Per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa?”
Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.
En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.
Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.
En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.
En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.
www.avui.cat

Cap comentari: