20.11.10

El col·lapse financer de Catalunya, per Joan Carretero

Els catalans sabem que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.

Cada vegada més economistes estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà inevitablement més dèficit que generarà més deute.

Avui ja ningú no deixa diners a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers, ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de Catalunya.

La situació actual s’explica en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi: una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar de tenir el millor finançament de la història (sic).

L’agonia de les finances de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances públiques.

En aquest escenari el concert econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor, una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant, aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys importants, és senzillament impossible.

La situació és greu i grotesca. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar (i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la fallida.

Hi ha dues alternatives: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a Reagrupament Independentista.
 

Cap comentari: