14.2.11

CATALUNYA TÉ ELS IMPOSTOS MÉS ALTS D'ESPANYA, per Jordi Barbeta

Amb el finançament d'Euskadi o d'Extremadura, en comptes de dèficit tindria superàvit de 2.000 milions

La sanitat catalana té un dèficit de 850 milions

Catalunya, Balears, València i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la Hisenda estatal, però els catalans tenen a més el privilegi de tenir els tipus impositius més alts d'Espanya. El tipus marginal màxim de l'IRPF a Catalunya se situa en el 49%, el nivell més alt de tot Espanya. Mentre Madrid, la Rioja, Múrcia i València han reduït els tipus de l'IRPF, Catalunya els ha incrementat.  No és l'únic cas, però la vicepresidenta econòmica del Govern espanyol, Elena Salgado, sosté que encara "hi ha marge" perquè els catalans paguin més impostos i ha provocat una tempesta política, perquè Catalunya és l'única comunitat autònoma que ja els ha pujat tots, menys un, l'impost de successions, que el tripartit va reduir, quan altres comunitats autònomes ja ho havien suprimit.

"Afortunadament, en la societat espanyola encara té molts marges, però el marge que no té és que els catalans hagin de pagar encara més impostos", ha declarat a La Vanguardia amb la moderació que el caracteritza Andreu Mas-Colell, que a més de ser el conseller d'Economia, està considerat l'economista espanyol més reconegut al món.
El president de la Generalitat, Artur Mas, va rebutjar de ple un nou increment fiscal per raons econòmiques, però fins els socialistes catalans van rebutjar la idea també per prudència política. Mas sosté, igual que diversos economistes, que més impostos ofegaria a les empreses, impediria la reactivació i no serviria per reduir el dèficit, sinó per augmentar-lo. Però, a més d'aquest argument clàssic, el president i també els socialistes catalans vénen a coincidir en que una altra pujada d'impostos podria resultar "una imprudència", en un moment en què està quallant en l'opinió pública catalana un sentiment generalitzat de "fatiga fiscal "i de" abús "que posa de manifest l'enorme diferència entre els que paguen els catalans i el que reben a canvi en forma de prestacions, el que s'ha anomenat" dèficit fiscal "i que els sectors sobiranistes denuncia com" l'espoli ".
 
HAN PUJAT TOTS ELS IMPOSTOS MENYS UN. Els catalans paguen més per l'impost sobre la renda, per successions i donacions, per finançar la sanitat, per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. Són pràcticament tots els impostos que depenen de la Generalitat i que el tripartit ja es va veure obligat a incrementar quan va advertir la crisi financera que se li venia a sobre. No van augmentar aquests impostos, si més no com ho va fer Catalunya la resta de comunitats autònomes: Els ciutadans de Catalunya paguen més ara per aquest concepte que els ciutadans de Madrid, València, Euskadi i Navarra.
 
El dèficit sanitari. Els catalans també paguen més per finançar la seva sanitat i, en canvi, la sanitat catalana està infrafinanciada respecte a altres comunitats i no pot oferir les mateixes prestacions. Catalunya va introduir el cèntim sanitari fins al nivell màxim permès. És una de les sis úniques comunitats que ha creat aquest tribut però és la la comunitat que l'ha posat a un nivell més elevat, 2,4 cèntims per litre de carburant. El dèficit més preocupant que ha de resoldre el nou Govern de la Generalitat és el de la sanitat, que presenta un desfasament de 850 milions d'euros. És una xifra descomunal. No obstant això, si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, en comptes de dèficit, la sanitat catalana tindria 2.000 milions de superàvit, fent el càlcul amb dades de 2009 del ministeri del ram. Catalunya va tenir llavors una finançament sanitari de 1.295 euros per habitant i any, mentre que la del País Basc va ser de 1.675 euros per barba. El concert econòmic li proporciona només en aquest àmbit sanitari 380 euros més per persona i any. Però amb el finançament d'Extremadura, que no tenen concert econòmic 1658 euros per habitant-la diferència per persona seria 363 euros i el superàvit de la sanitat catalana es quedaria en 1.900 milions d'euros. "La de gent que podria canviar de sexe gratis amb aquests diners", solen fer broma els metges catalans ludint a les noves prestacions que s'han incorporat al sistema en diverses comunitats.
 
Menys prestacions. Les dificultats financeres de la Generalitat li impedeixen plantejar prestacions socials que sí ofereixen altres comunitats autònomes amb menor nivell de renda i el finançament depèn de les aportacions solidàries de les comunitats més dinàmiques com Catalunya: Per exemple, a Galícia, la Rioja i Castella-la Manxa han posat en pràctica programes per a la gratuïtat dels llibres de text escolars. I totes les comunitats autònomes regalen els ordinadors portàtils als alumnes de secundària. Catalunya és el fet diferèncial. Les famílies han de pagar la meitat. Andalusia disposa a més de transport escolar gratuït des dels 3 anys fins al batxillerat. En diverses comunitats autònomes encara que no en totes s'han implantat desgravacions fiscals per ajuda domèstica, per adopció internacional, per a despeses de guarderia. A Catalunya no hi ha res d'això.
 
El culebró de les beques. Un dels traspassos més treballats per tots els governs de la Generalitat des de la transició ha estat el de les beques, però encara està pendent i això que el Tribunal Constitucional es va pronunciar a favor del traspàs. Mentre el traspàs no arriba, resulta que Catalunya concentra el 18% dels estudiants espanyols, però només reben beca el 5% dels estudiants catalans de primària i d'ESO. A Espanya, cobren beca o alguna ajuda el 17% dels estudiants de batxillerat i formació professional. A Catalunya, només el 6,3%. En aquest cas, més que Madrid, on només estudien amb beca el 5,4%. A Euskadi són el 16,3% ia Andalusia, el 26,3%.
 
El cost de la vida. A més de la pressió fiscal i de les prestacions socials, incideix en dos àmbits el fet que el cost de la vida és també més car a Catalunya. Segons l'informe de la Fundació de les Caixes d'Estalvi (FUNCAS) la variació catalana de l'IPC va ser en l'últim trimestre de l'any passat de 2,7. Els preus més alts afecten especialment despeses bàsiques com l'habitatge, però afecten també a les prestacions. Per exemple, els recursos que l'Estat aporta per pagar una plaça en una residència per a una persona dependent cobreix entre el 80% i el 90% del cost total a Astúries, Extremadura o Galícia. A Catalunya amb prou feines arriba a pagar la meitat.
 
A tot tren. Hi ha altres diferències de preu menys comprensibles. El cost per quilòmetre del tren d'alta velocitat de Barcelona a Madrid i viceversa és un 10% més car que el de Valladolid a Madrid, un 27% més car que el de Màlaga i un 41% més car que el de Sevilla. Aquestes dades els ha subministrat la mateixa Generalitat que ha estudiat el fet diferencial ferroviari arribant a conclusions pintoresques. Dels trens que es van construir en la dècada dels 70, el 40% circula per Catalunya, mentre que a Madrid només representa el 9%. Això significa que a la regió de la capital circulen més trens i més moderns.
 
Més peatges. Hi ha altres despeses específiques a Catalunya que no són impostos, però que els catalans han de suportar més que en altres comunitats. El gran tòpic són els peatges. Catalunya és, per descomptat, la comunitat que en te més en xifres absolutes. En xifres relatives el supera la Rioja, l'única comunitat amb la qual Catalunya comparteix l'honor de tenir més quilòmetres de peatge que sense peatge. En el conjunt d'Espanya, el 20% de les vies de gran capacitat són de peatge. A Catalunya, la proporció s'eleva al 50%.
     
La immigració. Un dels impactes que han afectat la prestació dels serveis socials a Catalunya és l'augment de població pel fenomen de la immigració que ha disparat la despesa en sanitat, ensenyament, serveis socials i altres prestacions. Catalunya ha acollit més immigrants que cap altra comunitat autònoma. El cens de 2009 xifra en 1.189.279 els treballadors estrangers empadronats a Catalunya, Madrid queda molt a prop, però al País Basc registra gairebé deu vegades menys.
      
El dèficit fiscal. Al final tot es resumeix amb el compte del dèficit fiscal, la diferència entre el que paguen els catalans i el que reben a canvi. Segons la balança fiscal publicada pel Ministeri d'Economia, que és l'estudi que dóna la xifra menor de tots els publicats, el dèficit arriba al 9% del PIB català. Són 18.000 milions d'euros i uns 2.400 euros per persona i any. Per a una família de quatre membres, són gairebé 10.000 euros una quantitat superior a la quota anual de les hipoteques que s'estan pagant ara mateix. Catalunya és la quarta comunitat en termes de PIB per habitant, però és la vuitena en termes de renda familiar bruta en poder de compra. (Datos Funcas). (Dades Funcas).
 
L'economista Xavier Sala-Martín, de la Columbia University, sol descriure la situació així: "Hi ha països, com Estats Units, on es paguen pocs impostos i s'obtenen pocs serveis a canvi, ha altres, com Suecia, en el qual es paguen molts impostos i reben molts i bons serveis a canvi. Catalunya és un fenomen insòlit perquè paga molts impostos però obté molt pocs serveis a canvi ".

Jordi Barbeta

lavanguardia