25.2.11

On són?, per XAVIER ROIG

El que està passant als països àrabs és sorprenent. Ningú s'imaginava que tots aquests moviments es produïssin amb tanta celeritat. Alguns polítics europeus van anar de vacances de Nadal al Magrib convidats per algun sàtrapa que ara ja no hi és. Com ja és habitual, Europa no ha estat capaç de preveure la magnitud del fenomen. Greu, perquè es tracta de veïns que estan a tocar. Però no són només els governants els que miren cap a una altra banda.
Entre nosaltres hi ha establerta l'opinió que els problemes del món àrab són culpa d'Occident. Hauríem de ser tots plegats una mica més llegits. I ideològicament menys sectaris. Els problemes del món àrab són seculars. Lamento decebre més d'un, però van començar abans que els Estats Units naixessin. Els països àrabs estan formats per societats prostrades i corcades. A causa d'una cultura religiosa nefasta, certament. I per altres raons, també. S'han publicat estudis sobre l'endarreriment àrab. Els més recents apunten al fet de no haver sabut evolucionar des d'una societat de comerciants a una societat mercantil i capitalista. Invents, tecnologia i institucions econòmiques tan bàsics com la comptabilitat per partida doble, la societat anònima per accions, la banca, les assegurances, una certa forma de dret mercantil, no van ser adoptats quan tocava. Les societats que han sabut fer el salt, adaptant-ho a la seva idiosincràsia, han evolucionat. A Europa al principi (origen de tot el que parlo), a Amèrica del Nord després, i a Orient fa uns decennis (per exemple, el Japó posterior a la Segona Guerra Mundial).
Però la moda continua sent donar la culpa a Occident. La dóna bona part de la societat àrab. És lògic. La frustració sempre busca enemics externs. Però també la dóna, entre nosaltres, una opinió pública majoritària disposada permanentment a engaltar-ho tot "al sistema". Al d'economia de mercat. En aquest sentit, les societats àrabs han comptat amb un enemic formidable dins d'Europa. Un enemic que acostuma a disfressar-se d'amic. Em refereixo a l'autoanomenat progressisme europeu continental. Un amic que es va fer fonedís quan els països de l'est eren aixafats per la bota de l'URSS. I amb el qual tampoc van poder comptar els massacrats als Balcans. És un amic curiós -els àrabs ja ho aniran descobrint-. Té per costum odiar l'estil de vida occidental. I per això dóna suport, actiu o passiu, a determinades formes de totalitarisme. Un amic que fa una certa pudor de suat perquè no es dutxa des del maig del 1968.
També és cert que, en les seves relacions amb el món àrab, els governants occidentals han practicat l'interès. I sempre queda políticament correcte criticar-ho. Som així d'hipòcrites. Però, probablement, si aquests governs no haguessin actuat per interès pur i dur, nosaltres, l'electorat, els haguéssim fet fora. D'altra banda, l'opinió pública europea és fofa i s'ha deixat manipular en excés pel revengisme ideològic. El progressisme europeu continental (la versió catalana n'és la caricatura extrema), no té cap vocació d'expandir la democràcia. Ni la premsa lliure. No té ànsia vital de llibertat. Ni als països àrabs, ni enlloc. Va flirtejar amb el règim de Moscou quan oprimia els països de l'est. No va aixecar un dit als Balcans perquè, suposo, el molestava enormement el fracàs del "comunisme amb rostre humà" de Tito (quines galtes, com si existís el "feixisme de rostre humà"!). No piula a Cuba. Ni a Veneçuela. Ni va piular quan els Khmers Rojos van matar milions de persones. I ha comptat amb destacats representants que s'han caracteritzat per trobar-se molt a gust en dictadures que ara estan a la corda fluixa. O ja no recorda ningú determinats "intel·lectuals" catalans que ens han cantat les excel·lències de viure al Magrib? Tots massa habituats a practicar la síndrome de Hemingway -típic producte americà a qui queien en gràcia els països amb vicis i costums que al seu país d'origen ell no hauria tolerat mai.
Ara (algú n'esperava una actitud diferent?) es pretenen ignorar els moviments que s'estan produint aquí al costat. On són les cassolades "espontànies" contra de les massacres a Líbia? Davant el que està fent Gaddafi, l'OTAN hauria d'intervenir, o deixem que mati la població des d'avions, com qui fumiga? Els europeus hem de restar repugnantment immòbils com vam fer-ho als Balcans? Preguntes difícils per a una opinió pública habituada a moure's per clixés entaforats des de l'escola.
Les actituds de Hemingway de carnestoltes ja no són útils. Cada cop és més difícil practicar-les. Requereixen observar des del tendido com es trepitgen els cordons de les sabates societats que no poden posar-se mai dempeus, ni econòmicament ni políticament. I això ja no és acceptable. Es presenta una magnífica oportunitat per tal que aquestes societats àrabs s'incorporin, d'una maleïda vegada, al tren de la modernitat que van començar a perdre el segle XV. La nostra opinió pública també pot fer-hi coses

www.ara.cat
Xavier Roig
25/02/2011