El dramatisme de la sobtada mort de Santi Santamaria just quan feia la presentació del seu nou restaurant al complex del Marina Bay Sands de Singapur ha eclipsat lògicament la notícia que l'empresa promotora va fer pública exactament el mateix dia. En efecte, la LVS (Las Vegas Sands), operadora de casinos a Nevada, Pennsylvania, Macau i ara també a Singapur, aprofitava la presentació del restaurant Santi per a anunciar a través del seu president, Sheldon Adelson, un projecte d'inversió de 13.000 milions d'euros a Espanya. Es tracta, doncs, d'una iniciativa 10 vegades més gran que la de Singapur amb 20.000 habitacions d'hotel i grans espais comercials i de convencions, tot i que la base de negoci sigui el joc pur i dur. La frase més reveladora va ser: “Volem fer un Las Vegas Strip per a tot Europa, és a dir un Euro Vegas”. O pel que fa als emplaçaments possibles, va parlar de contactes ja establerts amb les autoritats de Barcelona i Madrid, sense descartar alternatives al País Valencià o a la Costa del Sol. Finalment, va advertir que negociarien ajuts i subvencions, atès que es podrien crear 180.000 llocs de treball, una xifra que, a primera vista, sembla molt exagerada.
Tot plegat sona com una evocació de la negociació que em va tocar dur a terme quan es va intentar captar l'Eurodisney per a Catalunya i l'administració central ens va tombar el projecte pel senzill procediment de comunicar al president Eisner de la casa Mickey Mouse que qualsevol subvenció de la Generalitat la restaria de l'aportació del govern de Madrid. Dit d'una altra manera, que els ajuts centrals eren vàlids per a Andalusia o per a la candidatura d'Oliva-Pego-Alacant, que, per cert, havia contractat les influencies d'una distingida senyora del paper couché estretament propera, ja llavors, a un ministre dotat de molta habilitat per a qüestions d'aquesta naturalesa. Però si els estudis de trànsit, població local propera i capacitat d'allotjament turístic col·locaven Catalunya al primer lloc de tot Europa per la rendibilitat potencial i la Disney prenia aquesta opció, els secretaris d'estat De la Dehesa i Vasallo es van encarregar de comunicar als americans que les subvencions estatals es retiraven. Naturalment, el resultat va ser que a còpia del “mía o de la tumba fría”, la Disney se'n va anar amb la música a una altra banda, concretament al costat de París. I aquí només ens va quedar la possibilitat d'entonar aquella cançó goliardica italiana que diu: “noi siamo felici, noi siamo contenti, le chiappe del dietro, porgiam riverenti”.
Escarmentat per les experiències anteriors i a la vista de com aquella febre dels parcs temàtics, que aquí vàrem salvar, per a Vila-seca i Salou, gràcies a l'Anhäuser Busch, després es va estendre a operacions com ara la de Terra Mítica (presidència de Zaplana) i als afores de Madrid, potser seria una pena que tornéssim a cometre errors com aquells. D'entrada, perquè ara estem parlant de coses diferents. Això de Las Vegas, si de cas, s'assembla a la iniciativa que es va presentar a so de bombo i plateret, per part del govern d'Aragó, com la panacea universal, per a convertir els Monegros en una faraònica i monumental ruleta, un tema sobre el qual, posteriorment, hi ha hagut més aviat silenci. En realitat, ara estem parlant del joc, les loteries i les apostes que ja sé que ara es volen privatitzar, però que tenen tota una sèrie de connotacions que no es poden ignorar. Primer, perquè si les travesses on line les fa una empresa de Gibraltar, no tributa. I, segon, perquè el conjunt d'empreses locals de casinos, bingos, escurabutxaques, etc., que se sàpiga, no han creat mai problemes preocupants i no és gens segur que els que vinguessin de fora poguessin garantir el mateix.
El problema, però, és que aquest país, sobretot al centre i a la nostra banda de ponent, és molt propens a esperar, sempre que hi ha dificultats, un manà providencial. I que Nevada és un estat que sempre s'ha fet ric per la via de legalitzar tot allò que sigui prohibit: casaments sense requisits, divorcis exprés, etc. Per tant, els qui truquen a la porta, saben perfectament d'on plora la criatura, i en conseqüència ens parlen de crear llocs de treball. És altament probable que hagin llegit l'índex de misèria de la Société Générale, un patró de mesura que consisteix a sumar la xifra de l'atur amb la de la inflació. La teoria és que quan ambdues magnituds empitjoren simultàniament, els governs democràtics perden les eleccions i les dictadures tenen revolucions. Ho estem veient aquests dies als països àrabs, però resulta que, segons la Soc-Gen, un país completament desenvolupat com és Espanya pot tenir un índex de misèria superior al de l'Índia o el Pakistan, i que això l'acosta perillosament a la inestabilitat política. Amb el factor agreujant que la inflació la causa principalment el govern central amb l'augment de tarifes a favor dels multimilionaris dels monopolis i sectors públics i contra les classes mitjanes i treballadors. I la paciència té un límit!
www.avui.cat
22-02-2011
Tot plegat sona com una evocació de la negociació que em va tocar dur a terme quan es va intentar captar l'Eurodisney per a Catalunya i l'administració central ens va tombar el projecte pel senzill procediment de comunicar al president Eisner de la casa Mickey Mouse que qualsevol subvenció de la Generalitat la restaria de l'aportació del govern de Madrid. Dit d'una altra manera, que els ajuts centrals eren vàlids per a Andalusia o per a la candidatura d'Oliva-Pego-Alacant, que, per cert, havia contractat les influencies d'una distingida senyora del paper couché estretament propera, ja llavors, a un ministre dotat de molta habilitat per a qüestions d'aquesta naturalesa. Però si els estudis de trànsit, població local propera i capacitat d'allotjament turístic col·locaven Catalunya al primer lloc de tot Europa per la rendibilitat potencial i la Disney prenia aquesta opció, els secretaris d'estat De la Dehesa i Vasallo es van encarregar de comunicar als americans que les subvencions estatals es retiraven. Naturalment, el resultat va ser que a còpia del “mía o de la tumba fría”, la Disney se'n va anar amb la música a una altra banda, concretament al costat de París. I aquí només ens va quedar la possibilitat d'entonar aquella cançó goliardica italiana que diu: “noi siamo felici, noi siamo contenti, le chiappe del dietro, porgiam riverenti”.
Escarmentat per les experiències anteriors i a la vista de com aquella febre dels parcs temàtics, que aquí vàrem salvar, per a Vila-seca i Salou, gràcies a l'Anhäuser Busch, després es va estendre a operacions com ara la de Terra Mítica (presidència de Zaplana) i als afores de Madrid, potser seria una pena que tornéssim a cometre errors com aquells. D'entrada, perquè ara estem parlant de coses diferents. Això de Las Vegas, si de cas, s'assembla a la iniciativa que es va presentar a so de bombo i plateret, per part del govern d'Aragó, com la panacea universal, per a convertir els Monegros en una faraònica i monumental ruleta, un tema sobre el qual, posteriorment, hi ha hagut més aviat silenci. En realitat, ara estem parlant del joc, les loteries i les apostes que ja sé que ara es volen privatitzar, però que tenen tota una sèrie de connotacions que no es poden ignorar. Primer, perquè si les travesses on line les fa una empresa de Gibraltar, no tributa. I, segon, perquè el conjunt d'empreses locals de casinos, bingos, escurabutxaques, etc., que se sàpiga, no han creat mai problemes preocupants i no és gens segur que els que vinguessin de fora poguessin garantir el mateix.
El problema, però, és que aquest país, sobretot al centre i a la nostra banda de ponent, és molt propens a esperar, sempre que hi ha dificultats, un manà providencial. I que Nevada és un estat que sempre s'ha fet ric per la via de legalitzar tot allò que sigui prohibit: casaments sense requisits, divorcis exprés, etc. Per tant, els qui truquen a la porta, saben perfectament d'on plora la criatura, i en conseqüència ens parlen de crear llocs de treball. És altament probable que hagin llegit l'índex de misèria de la Société Générale, un patró de mesura que consisteix a sumar la xifra de l'atur amb la de la inflació. La teoria és que quan ambdues magnituds empitjoren simultàniament, els governs democràtics perden les eleccions i les dictadures tenen revolucions. Ho estem veient aquests dies als països àrabs, però resulta que, segons la Soc-Gen, un país completament desenvolupat com és Espanya pot tenir un índex de misèria superior al de l'Índia o el Pakistan, i que això l'acosta perillosament a la inestabilitat política. Amb el factor agreujant que la inflació la causa principalment el govern central amb l'augment de tarifes a favor dels multimilionaris dels monopolis i sectors públics i contra les classes mitjanes i treballadors. I la paciència té un límit!
www.avui.cat
22-02-2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada