UNA GESTIÓ MANIFESTAMENT MILLORABLE per Francesc Sanuy

"Perquè a un conductor de vehicles que comet una infracció se li pot retirar el carnet i, en canvi, a un mal gestor de caixa, no"

Normalment, als catalans ens resulta més agradable informar-nos a través dels mitjans de comunicació propis i estalviar-nos l’hostilitat sistemàtica de la Brunete mediàtica madrilenya. Però hi ha algunes qüestions sobre les quals, entre nosaltres, als opinadors se’ls posa el murrió a fi de mantenir un silenci sepulcral i, aleshores, no tenim més remei que anar a beure a les fonts d’una premsa centralista en general tendenciosa i radicalment anticatalana, perquè en determinades matèries és més valenta en la formulació de denúncies. Concretament, això és al que passa ara mateix amb el gran tema de les caixes d’estalvis en situació de “corpore insepulto”. En efecte, és només a Madrid que s’acusa les caixes fusionades, bancaritzades o en procés de metamorfosi de tenir cada vegada més executius o dirigents tan absolutament polititzats que ni s’amaguen d’anar amb el carnet a la boca. Rato i el consell de CajaMadrid serien el paradigma dels que, en lloc de la professionalitat, opten a cara descoberta per la designació política sense dissimular. D’altres grans entitats fan el mateix de manera més indirecta i subtil mitjançant la condonació de crèdits als partits polítics i a la col•locació de polítics a les empreses participades. Però, en tot cas, tota aquesta remodelació s’està fent amb uns ajuts estatals per a recuperar la solvència que, al gener del 2011, ja eren de € 11.500m.

I així ens troben amb el que serà el tercer banc espanyol (Banco Financiero i de Ahorro) on hi seran consellers els alcaldes de Majadahonda i Castelló, regidors com Mercedes de la Merced, diputats com Fernàndez Norniella o un exministre com Virgilio Zapatero. O bé al Banc Mare Nostrum que ha rebut €980 m. dels contribuents i ha comprat un palau a Madrid per a domiciliar-hi la seu, hi veiem l’exsecretari d’estat d’economia i ex president de Lehman Brothers (el banc de la gran fallida del s. XXI), Luis de Guindos o J.M. Baráñez de l’òrbita autopistes. La llista seria interminable, però allò que resulta revelador és que, malgrat els ajuts a càrrec dels contribuents, els directius de nova designació ja no entren només a cobrar dietes, sino també retribucions, fons de pensions i blindatges. No hi ha, doncs, cap acte de contrició ni propòsit d’esmena. Ans al contrari, als gestors anteriors i a la majoria que encara segueixen, ningú no els ha demanat cap mena de responsabilitat. Com és possible que el malbaratament de recursos, l’aparent corrupció de molts directius i els privilegis de tants consellers no tinguin ni imputació ni repulsa moral? La premsa de Madrid, per exemple, demana explicacions sobre l’ús d’una mansió de luxe de Caja Madrid a Miami on l’entitat va comprar a preu d’or el City National Bank of Florida (sembla que Telefònica també podria tenir-ne algun per als consellers que fan el “doblete” amb filials d’Amèrica Llatina) i les demana també sobre el BMW blindat que encara utilitza l’expresident Blesa, el mateix que va concedir un crèdit fallit de € 1.000m. a Martinsa – Fadesa, amb gran perspicàcia pocs dies abans de la suspensió de pagaments de l’empresa. Cosa que, per cert, també va fer la sagaç cúpula de La Caixa per la mateixa xifra i en la mateixa data aproximadament.

Són, evidentment, coses que revolten i provoquen la santa indignació dels ciutadans modestos que acaben pagant els excessos d’un pèssims i moltes vegades culpables gestors que sempre gaudeixen de la impunitat dels qui estan per sobre de la llei i es foten del mort i de qui el vetlla. Pensin, per exemple, que Caja España va prestar € 67m. al seu president que, dit sia de passada, no els ha tornat. O que el canonge Castillejo “capo” de l’episcopal CajaSur de Córdoba es va assignar un vitalici de € 250.000 amb transmissió garantida a les seves quatre germanes. En resum, no se sap ben bé si parlem de delictes o d’una colla de pocavergonyes sense miraments, però sembla exigible, com a mínim, que el Banc d’Espanya inhabiliti a tots els qui hagin comès abusos o infraccions. També seria molt edificant que tots aquests sàtrapes, que diuen que es dediquen a la beneficència, la solidaritat i l’obra social, estiguessin obligats a declarar tot el que cobren des de fa 20 anys tant de les caixes pròpiament dites, com de les múltiples participades i les filials estrangeres en els consells de les quals també reben sucoses retribucions. I, de passada, atès que són, segons diuen, com una ONG, que declaressin el que paguen d’impostos.

El panorama és, doncs, desolador. En plena i gravíssima crisi econòmica i mentre encara no se sap exactament l’abast dels actius tòxics o dubtosos que, en forma de solars o edificis, les caixes s’han hagut de quedar, en dació per a assumir impagaments o refinançaments, els directius segueixen tocant la música en el Titànic que s’enfonsa. A Segovia, per exemple, el President de la Diputació (PP) passa a presidir també la caixa i es tira endavant la promoció d’un camp de golf amb xalets i parc empresarial. A la d’Àvila també s’han fet grans viatges a l’estranger gratuïts per a famílies de directius en paral•lel al creixement dels préstecs qualificats d’altament dubtosos. Podríem seguir amb un reguitzell de decisions incomprensibles. A Catalunya, sense anar més lluny i segons el “Tribunal de Cuentas” la condonació de crèdits o partits polítics. A Navarra, on el president del govern autonòmic, Miguel Sanz, va ocupar també la presidència de la CAN (avui, via SIP, Banca Cívica) que va suscitar comentaris pel regal de 16.000 euros de rellotges als directius. De la CCM de Castilla La Mancha encapçalada per Hernández Moltó no cal ni parlar-ne, però les targetes de crèdit sense límit o els 3 milions de xecs de viatge que van rebre els executius eren constants junt a les grans operacions de l’aeroport de Ciudad Real o del Pocero de Seçeña, que ara sembla que fa de promotor a la Guinea Equatorial, justament el país que acaba de visitar el President del Congrés José Bono. Curiosament, els sindicalistes de les caixes (quin oxímoron, oi?) donen el vist-i-plau a les remuneracions més fastuoses i a jubilacions com la de Blesa a CajaMadrid per valor de € 750.000 anuals. La gran pregunta és perquè a un conductor de vehicles que té un accident o comet una infracció se li pot retirar el carnet i, en canvi, a un mal gestor de caixa, no. Es que no havíem establert que aquestes entitats sense ànim de lucre havien de destinar els resultats a reserves, provisions i obra benèfica? I si, a més a més, les hem hagut de reflotar amb els diners dels contribuents modestos, resulta absolutament incomprensible, immoral i indignant veure que tant els culpables anteriors com els nous fitxatges es barallen per sous, bonus, i plans de pensions. Tot plegat, una autèntica vergonya.

http://www.elsingulardigital.cat/
23-febrer-2011