CORNUTS I VILIPENDIATS, per Francesc Sanuy

"La xifra que fa falta no és insignificant, però és conseqüència de l’herència del govern tripartit anterior"
Decididament, a Catalunya no estem de sort amb la premsa internacional. A Barcelona, ja no hi ha corresponsals i els que venen esporàdicament a analitzar la nostra situació econòmica són residents a Madrid. Arriben, per tant, encomanats dels prejudicis de catalanofòbia i de l’ imatge distorsionada de la nostra realitat que, per òsmosi i a través de la pell, els han inoculat a la capital del Regne. Es cert que, de vegades, també hem tingut alguna culpa de les versions negatives que, sobre la nostra realitat, s’han posat en circulació. Per exemple, quan durant l’anterior govern tripartit, a presidència no es va rebre un enviat especial del Financial Times que, després, va fer comentaris despectius als quals va intentar respondre amb enèrgiques protestes l’oficina de representació de la Generalitat a Londres. No hauria estat potser preferible que la nostra delegació s’hagués dedicat a promoure la visita de redactors o analistes de la casa mare que poguessin observar-nos de manera més objectiva? Perquè dels seus col•legues contaminats per una llarga trajectòria de residència a al capital de l’Espanya radial on es destil•len totes les falsedats que alimenten l’anticatalanisme, ja sabem que no n’hem d’esperar cap simpatia ni objectivitat.
De totes maneres, tenim mala peça al teler. En efecte, ara fa pocs dies vàrem comprovar que, fins i tot quan se’ls atén, els madrilenys adoptius de la premsa estrangera funcionen amb idees tan hostils com preconcebudes. Concretament, el corresponsal del F.T. a Madrid, Victor Mallett, va visitar, a finals de gener, el Conseller d’Economia, Andreu Mas - Collell que, sense cap mena de dubte, és el qui més encarna la figura del govern dels millors. Doncs, no va servir de res que l’ex professor de Harvard reunís la saviesa econòmica amb el domini perfecte de l’anglès. Ans al contrari, l’entrevistador va treure algunes frases de context a fi de posar en boca del Conseller coses que realment no va dir. Es cert que va reconèixer que la Generalitat necessitava entre 10.000 i 11.000 m. d’euros per a cobrir els dèficits d’enguany i per a retornar emprèstits anteriors. Però d’això no se’n pot derivar de cap manera que aquest problema posi en perill els esforços de l’estat espanyol i de la zona euro per a superar la crisi del deute sobirà. La xifra que fa falta no és insignificant, però és conseqüència de l’herència del govern tripartit anterior i, sobretot, del traspàs de competències dictades des de Madrid en clara vulneració de la jurisdicció del govern de Catalunya i, a més a més, centrifugades per a la seva execució sense anar acompanyades del finançament necessari. Un bon exemple serià la Llei de la Dependència. Per tant, l’economia catalana que té un pes equivalent a la de Portugal no pot seguir funcionant a base d’acumular un dèficit que l’any passat ja va representar el 3,6 p.c. del PIB, cosa que supera els límits permesos.
En realitat, és un acte de cinisme la pràctica d’una infradotació de finançament en termes de maltractament discriminatori i, després, per acabar-ho d’adobar, acusar encara de malbaratador aquell territori que el mateix denunciant ha col•locat en condicions d’inferioritat. Tal com deia una “guaracha” castrista de Carlos Puebla: “eso està muy mal, primero hacen los enfermos y después el hospital”. O posats a parlar d’hospitals, té alguna presentació que el finançament anual per càpita de la sanitat sigui de € 1.200 a Catalunya i de 1.800 a la resta d’Espanya? O que tots els immigrants irregulars siguin atesos amb el número universal d’una sola tarja, és a dir, d’una sola càpita. Té algun sentit que a Extremadura sigui gratuït el dentista i a Catalunya no? Especialment, si aquesta desigualtat es paga gràcies al dèficit fiscal català que representa l’espoli d’un 10 p.c. del PIB cada any. Per cert, ara que s’invoca Alemanya com a exemple, no ho saben que el Tribunal Constitucional (amb seu a Karlsruhe i no a Berlin a fi de mantenir una imatge d’imparcialitat) ja va dictar a favor de l’estat de Hesse un límit de la solidaritat del 4 p.c. del PIB com a màxim? O bé que ara, junt amb 3 altres estats i la potent Baviera, hagin requerit el T.C. per a rebaixar encara més a la quota de reequilibri territorial. Que la solidaritat no pot ser perpètua (vegin com la UE va rebaixant l’adjudicada a Espanya), ni contrària al principi d’ordinalitat que estableix que el receptor d’ajuts no superi la renda familiar disponible dels donants de sang. I que ja se sap que la caritat ben entesa comença per un mateix.
D’altra banda, l’administració central que mou només una tercera part de la despesa pública total multiplica el dèficit dels governs autònoms i corporacions locals. Amb el factor agreujant que els diners del govern situat a Madrid són, en un percentatge molt més elevat, de lliure disposició, mentre que els dels perifèrics van majoritàriament destinats sense cap marge de maniobra a pagar els sous de mestres, infermeres, policies, bombers, etc. O també que no té explicació possible que Andalusia i Extremadura tinguin un 26 p.c. de la població activa format per funcionaris mentre que a Catalunya només signifiquen un 8,6 p.c.. També caldria que abans de culpar els innocents, el govern central tingués present que no ha fet cap acusació pel cas de La Caixa de Castilla – La Mancha que ja s’ha xuclat més diners que els que reclama amb evident licitud la Generalitat. A part que ens resultaria ben tranquil•litzador que ens asseguressin que no seran els contribuents catalans els qui paguin els € 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament faraònic de Gallardón que, per cert, va fer via l’empresa pública Arpegio, més de 90 estacions de metro amb subvencions dels fons europeus que es van negar per a la Línia – 9 de Barcelona.
En conclusió, el Conseller Mas – Colell el que realment va dir és que el mal del qual pateix Catalunya és òbviament un insuficient retorn de la seva generosa, excessiva i desproporcionalment discriminatòria aportació a les arques de l’Estat. I que aquesta infradotació de finançament és estructural, crònica i amb voluntat de vida perdurable i eternitzacio d’un transvasament de riquesa. Un mecanisme que afebleix la zona amb més possibilitats de contribuir a la recuperació del creixement a condició de que rebi les inversions necessàries en matèria d’infraestructures. Es de sentit comú que les autovies gratuïtes es localitzin a les zones més competitives, amb més teixit industrial i més moviment de comerç internacional. I no que s’actuï de manera sistemàtica contra la lògica i les coses es facin a la inversa, perquè portat a les últimes conseqüències, aquest mètode significa matar la gallina dels ous d’or. Així, doncs, el fet que ara s’atribueixi a la víctima el paper de culpable és una indignant mostra de cinisme. Encara que ho digui un periodista britànic, prèviament alliçonat a Madrid. Que tant se val que ho digui Agamenon o el seu porquer. I que, finalment, és un escàndol que, amb els diners dels contribuents catalans, es puguin rescatar els bancs i les caixes, però no rescatar la generalitat i treure-la del pou en el qual l’han fet caure.