16.2.11

NINIS: NI AMICS NI DINERS, per Francesc Sanuy

"Aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem"
 Ara que el catalanisme polític es troba com deia el Dante a l’inici de la Divina Comèdia, “in mezzo il cammin della nostra vista mi ritrovai per una selva oscura” és a dir, al final d’un trajecte de més de 30 anys que, finalment, estava programat, previst i planificat que acabés en via morta, potser ja és hora de fer algunes preguntes. Per exemple, què se n’ha fet d’aquells amics castellans que, al final de la dictadura franquista i la majoria d’ells no abans, ens feien costat i, en el teixit de complicitats per a la transició cap a una democràcia al menys formal, donaven verbalment un aparent suport a la nostra causa autonòmica? Eren els temps de les fraternals reunions d’intel•lectuals i polítics d’ambdues bandes o de les declaracions conjuntes de respecte mutu i d’aspiracions comunes. Moments d’intercanvis com el de Pérez Llorca amb el, després, president Pujol: digue’m Jordi, tú també vas sentir la mateixa infinita tristesa quan Cardeñosa, amb la selecció, va fallar aquell gol cantat? O quan en Múgica, en lloc d’incorporar-se al parc juràssic antiestatutari fingia i predicava tot el contrari de la munició que dóna actualment als energúmens de la caverna involucionista.
Doncs bé, tot aquell clima s’ha evaporat i en aquestes tristes hores de tribulació, de foment de l’odi africà i de rebuig radical dels molestos i frugals nivells de simple descentralització administrativa (que d'au’ogovern no n’hi ha hagut mai), el que podem comprovar és que tots aquells companys de viatge s’han esfumat sense deixar cap adreça. Alguns perquè ja no són al primer pla com ara, Herrero de Miñon o el Padre Martín Patino, al qual tant de suport se li haviem donat des d’aquí quan els ultres li cantaven allò de “Tarancón al paredón”. I d’altres, perquè en el camí cap a les llibertats ja tenien previst de baixar a la primera estació. És per això que potser valgui la pena ressaltar quins són els pocs opinadors que en aquesta hora crítica, s’han pronunciat a favor dels nostres drets. Es poden comptar amb els dits d’una ma i encara en sobren, si no és que algú té constància d’algun altre cas igual de meritori. Però a mi només em surten el catedràtic del dret constitucional de la Universitat de Sevilla, J. Pérez Royo, que va defensar abans, durant i després de la sentència del T.C. la plena constitucionalitat de l’Estatut de Catalunya. El segon, el president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que sense tenir apriorismes de caràcter polític, en tant que jurista, va afirmar rotundament que el Tribunal Constitucional no pot convertir-se en una tercera cambra legislativa que, en usurpació de funcions, alteri la sobirana del poble expressada en referèndum i prèviament als Parlaments català i espanyol i al Senat. El tercer, Lorenzo Bernaldo de Quirós, un liberal i federalista malgrat ser simpatitzant del PP que va dir que la transferència de rendes de Catalunya cap a l’Espanya meridional és excessiva i causa de què, amb aquestes subvencions, hi hagi territoris on molta gent es passa la tarda jugant al dòmino. Per tant, la perpetuació d’un esquema que no ha servit per a reequilibrar les zones subsidiadés podria fer saltar la bastida de tot el sistema. I, finalment, el professor Blecua que s’ha estrenat com a Director de la “Real Academia de la Lengua Española” amb una clarificadora declaració ajustada al present, però evocadora d’aquell article que fa tants i tants anys va publicar Jose Mª Pemán a l’ABC amb el títol: “El Catalán, un vaso de agua clara”. Bé vaja, ens hem quedat sols, però encara hi ha unes quantes persones honestes, coherents i capaces de nedar contra un corrent massiu, imparable i hostil que es fomenta des de les més irresponsables esferes del poder.
Dit això, voldria enunciar només una qüestió sobre la qual, dissortadament, em temo que s’hi s’haurà de tornar: l’administració central segueix pensant que Catalunya és la bota de Sant Ferriol i que aquesta llimona es pot esprémer a perpetuïtat. Però com que, a partir d’ara, ja no sortiran els números, es comencen a sentir veus, alguna en clara situació de conflicte d’interessos entre l’empresa privada i el càrrec públic que recomanen les privatitzacions i les concessions a empreses privades. En resum, el que diuen determinades entitats és que, un cop venudes les joies de l’àvia, la coberteria i tot el que eren serveis públics, ara s’ha de ser encara més agosarat i vendre’s al poc que queda. I aquí és on se’ns posen els pels de punta, perquè probablement estem parlant dels túnels de TABASA i de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) que, pel que sembla, arrossega un dèficit de € 1.200 m. que, - naturalment -, algun insadollable i cobdiciós concessionari intentarà carregar al consumidor indefens. Però la part més greu seria que es convertís en realitat el propòsit de privatitzar Aigües del Ter – Llobregat, és a dir, l’aigua pròpiament dita un recurs natural bàsic, indispensable, comunitari i de indeclinable titularitat pública. Ja sé que ens hem venut els serveis públics per successives parcel•les, però tot té un límit final que és quan s’arriba a proposar la venda de l’última gota de l’honra de la qual haurien de ser dipositaris els poders públics. Pensem que, segons l’Anuari Partner d’Esade (l’escola de negocis que tant de pes té al nou govern de la Generalitat), el 48 p.c. dels recursos totals del govern van a parar als contractes del col•laboració público – privada. Diu un dels autors de l’informe, Angel Saz, que el més gran inconvenient del model és que té propensió a ser el gran vehicle de la corrupció tot i que les adjudicacions de contractes encara hi pot haver més perill de pagament de comissions. L’estudi subratlla com les concessions poden lesionar l’interès general en benefici de les autopistes com les de Madrid que per evitar les fallides ens fan pagar als contribuents catalans els plats trencats. No havíem quedat ja fa segles que la base de la democràcia era el principi sagrat del “no taxation without representation”. I, en canvi, aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem. Sense amics a fora i amb paràsits i paparres a dins. Pendents de que quan ja no quedi res per vendre es puguin treure a subhasta fragments de govern susceptibles de cedir directament als qui de veritat ostenten el poder, sense persones interposades. Confiem, doncs, en el seny del legítim poder públic i vigilem els habituals infractors.
Francesc Sanuy
www.elsingulardigital.cat
16-02-2011

Cap comentari: