MITJANS DE COMUNICACIÓ, PER A QUÈ?, per Xavier Roig

Un dels problemes de no tenir periodisme d’investigació, i de tenir uns mitjans dòcils amb el poder, és que la societat catalana viu enganyada. Ens creiem els reis del mambo quan la realitat és una altra. A la llarga els efectes són molt perillosos, perquè els catalans no entenem per què no ens fan petons quan, per exemple, anem pels carrers de Londres. Quan és la gent qui descobreix la realitat, el populisme esdevé el refugi immediat, perquè la sensació de frustració és molt viva. Aleshores, les ires no es dirigeixen pas contra el desinformador que ha creat la falsa realitat, sinó contra el que actua i potser fa les coses que s’han de fer.

Aquesta manca de bona informació la materialitzen els mitjans repetint constantment llocs comuns. N’hi ha prou amb que, per exemple, un individu faci una asseveració amb gran fermesa (amb posat seriós, això sí) perquè s’assumeixi que el que aquest individu diu és evident. Automàticament, els mitjans comencen a repetir: “ja se sap que...”, “com tothom coneix...”, etc. La mentida es va propagant i agafant aires de versemblança. Ningú es preocupa de verificar si el que s’havia dit originàriament era veritat.

El cas més recent del que dic ha consistit en assegurar que Espanya tenia un sistema financer molt sòlid –més que la resta d’Europa-. I que el Banc d’Espanya era un supervisor implacable. Jo no sé qui ha estat el que va començar a propagar aquest rumor, però si els informadors hagueren estat gent culta, això no hagués tingut lloc. Perquè la banca i les caixes espanyoles sempre han jugat fent trampa. Llegint una mica el que succeïa a la resta del món, els mitjans hagueren hagut de saber que el sistema financer espanyol estava enganxat. Que govern i banca s’han tapat les vergonyes mútuament.

Ara, després d’haver-li menjat el coco a la gent, al contribuent se li volen vendre plantejaments que, lògicament, no entén: cal privatitzar les caixes perquè estan en fallida i necessiten capital, els bancs no saben com s’ho faran per adaptar-se a les noves normes internacionals de Basilea III, etc. ¿No havíem quedat que el sistema financer espanyol era fantàstic? I el Banc d’Espanya, ¿no deien que era el millor i més estricte supervisor d’Occident? Els mitjans de comunicació formaven part d’una conxorxa, o el pobre lector s’ha tornat boig?

Es parla molt de la necessitat de regenerar la política. I es parla massa poc de la regeneració del periodisme català. Són dues cares de la mateixa moneda. No hi ha democràcia sense bons partits... ni sense una bona premsa lliure. I la regeneració dels col·lectius sempre ha de venir de dins. Qui serà, periodista és clar, que algun dia tiri la primera pedra?